El meu nom és Mariona, tinc 26 anys i sóc arquitecta. L’any passat em vaig sentir molt perduda, destinava el meu temps a una feina que respectava però que no m’hi sentia del tot reflectida, havia estudiat 7 anys d’una carrera que no m’acaba d’emplenar i vivia a casa dels meus pares, on estava més que bé, però sentia que volia volar i no sabia com fer-ho. Vaig contactar amb la Naila, de L’Estació Espai Jove de Girona, i vaig reconnectar amb mi mateixa. Què vols fer Mariona? Com et planteges el teu futur? Quines són les teves inquietuds? Li comentava que m’agradava molt dibuixar, que em sentia que era una persona molt creativa, però que també m’interessava el treball social.

Perdo el nord per conèixer cultures diferents de la nostra, com més diferents siguin, més m’inquieten. Em sorprenia molt a mi mateixa quan viatjava, cosa amb la qual he destinat sempre tots els meus estalvis, i que l’únic que m’importava dels països nous que visitava era experimentar de primera mà com les persones d’aquell nou lloc vivien i es relacionaven entre elles. Al principi em sentia malament pel poc interès que mostrava per les arquitectures locals, però veia que tampoc em podia obligar a una cosa que no en sentia passió. Tot això i més li explicava a la Naila, sentint que tenia tot un món per descobrir dins meu, en aquell moment atrapat, i que no el podia deixar anar o no sabia com fer-ho. Fins que em vaig trobar de cara al món de la cooperació.

Fa aproximadament un any vaig començar a entrar com a voluntària a l’ONG d’Arquitectura Sense Fronteres a Barcelona, una entitat que des de fa 26 anys treballa per millorar la qualitat de vida de les persones i garantir-ne els drets bàsics, majoritàriament, a través de l’habitatge i la ciutat dignes. Sempre amb un vessant social de gran pes. Em vaig sentir molt identificada amb els seus valors, fins a l’estiu del 2018, que van organitzar uns tallers de sensibilització urbana a Moçambic, país subsaharià del sud-est del continent africà. De 15 dies que hi havia d’anar m’hi vaig quedar 2 mesos, dos mesos que em van obrir les portes, que m’han ajudat a veure amb què dedicaria la major part del meu temps, sense sentir-ho ni com una obligació, sinó com una devoció. I tot i que encara em queda molt per recórrer i per descobrir, des de llavors, que em sento alineada amb el que em fa sentir viva.

Viva em sento des del moment que vaig reconèixer aquesta sensibilitat. Sento que vull omplir el meu temps a garantir els drets a totes les persones, indiferentment de la seva raça, origen, nacionalitat o ètnia. Vull viatjar en els països on es vulnerin aquests drets per adonar-me de primera mà de la realitat en la qual vivim i posar el meu granet de sorra per construir un món més digne sense passar per alt ni a una sola persona.

A Moçambic li dec molt. L’intercanvi que vaig tenir tant amb l’equip d’Arquitectura Sense Fronteres com amb la gent autòctona va ser brutal. He après molt en aquests últims mesos. M’he tornat més sensible, comprensiva, justa i empàtica, entenent com la cultura i la societat arriben a influir en els caràcters i judicis de les persones.