Conèixer les transformacions dels campaments de Tindouf

NEUS CROUS

Sovint el viatge és un desig d’escapar-nos de la quotidianitat o seguint modes, sigui quina sigui la distància a la que ho fem. Busquem la realitat darrera d’imatges i històries atractives. En la meva tasca com a professora a la Facultat de Turisme de la Universitat de Girona intento explicar que no sempre és així. Si observem el que nosaltres mateixos fem, veurem que a vegades viatgem per aprendre (Erasmus), per motius de feina (comerç, innovació…) i també per ajudar als altres (voluntariats).

Dibuix, excola primària de Smara. Foto: pròpia (2019).

Visitar el Sàhara Occidental, sigui a les Zones Alliberades o als Campaments de Tindouf necessàriament forma part d’aquesta darrera forma de viatjar. Anar-hi, encara que siguin només uns dies, no serà només conèixer el desert, sinó les transformacions que ha patit molt ràpidament la vida d’un  poble del nomadisme a un sedentarisme forçat. I, sobretot, els estralls de l’oblit de la comunitat internacional.

La mateixa paraula refugi evoca una sensació de provisionalitat. Després de la revolució per alliberar-se del domini espanyol, que es va sentenciar com a finalitzada després dels Acords Tripartits de 1975, el territori saharaui va passar a dividir-se en dues grans zones. El procés de descolonització, per això, mai es va acabar de completar. Per un costat, els Territoris Alliberats (una àrea separada de Marroc per un mur de més de 2km) i, per l’altre, la zona cedida per Algèria coneguda com els campaments de Tindouf (a la hamada del Draa, al sudoest del país). Ambdues zones estan sota la direcció del Frente Polisario.

Malgrat programes de cooperació com Vacaciones en Paz, existeix un profund sentiment de ser ignorats per l’actual Estat Espanyol i factors com els més de 40 anys que han passat n’han apartat també la mirada de la comunitat internacional.

En resum, als Campaments de Tindouf la situació política ha conduit a l’estancament d’una comunitat nòmada en una zona que progressivament s’ha anat constituïnt en municipalitats (wilayas).

Amb tot, el rerefons de provisionalitat s’ha anat transformant a mesura que les setmanes es convertien en anys. Els assentaments nòmades de haimes s’han anat convertint en agrupaments estables (les wilayas) fetes d’edificis de tova (adobe) i, després de les inundacions de 2015 i 2018, de ciment. Aquest darrer material té l’inconvenient de no ser bon aïllant tèrmic, la qual cosa fa que les temperatures dins de les cases siguin molt més altes a l’estiu.

Des que va arribar l’electricitat fa només un grapat d’anys, alguns edificis han començat a instal·lar aparells d’aire condicionat. Algunes persones expliquen com a l’estiu, precisament degut a les altes temperatures, els motors es cremen.

Anhel per tornar a ocupar els seus territoris, que s’estenen des del Sahara fins a l’Atlàntic. Graffiti al bubishe de Smara. Foto: pròpia (2019).

Les wilayas també reuneixen serveis per a la població. Existeixen serveis públics: centres de salut, hospitals i escoles. Altres son el fruit de projectes de cooperació internacional, com la xarxa de biblioteques Bubisher (l’únic ocell que viu en aquest desert). Hi ha també negocis privats com algunes botiques de menjar, joieria i articles per la llar als bazars, alguns restaurants i també rentats de cotxes.

La supervivència d’aquests negocis és més difícil. Els diners que una familia pugui tenir disponibles provenen bàsicament de tenir un familiar treballant a Espanya o bé d’aconseguir una feina als camps. Aquesta última opció no és senzilla: amb les necessitats bàsiques (menjar) cobertes gràcies a les ajudes, hi ha poca necessitat de comerç i les opcions disponibles en llocs com delegacions del govern son escasses.

Les generacions de joves adults ja van néixer als camps. Molts d’ells n’han sortit gràcies a programes com Vacaciones en Paz o haver tingut recursos suficients per haver estudiat en llocs com a Algèria i, per tant, han pogut conèixer altres realitats. Realitats on no cal buscar una manera de deixar passar les hores, sinó on la vida requereix d’acció. El sentiment de buit, d’inutilitat, i el de sentir-se ignorats per les institucions internacionals que haurien de treballar per solucionar la seva situació de provisionalitat fa créixer la desesperació.

Compartir el te o un ápat. I fins i tot acollir visitants a casa durant uns dies forma part de l’hospitalitat saharaui. Sens dubte, acollir turistes uns dies es una font d’ingressos important per a qualsevol família. Però sovint aquest no és ni l’únic, ni el principal, motiu. Acollir visitants es una forma de tenir contacte amb l’exterior i una forma de passar el temps.

Amb aquesta mateixa ambivalència es veuen esdeveniments organitzats conjuntament amb entitats internacionals com el Sahara Marathon: son una indiscutible font d’entrada de diners, però també de contacte amb l’exterior. Una oportunitat de sortir de la rutina i també que el mon no s’oblidi de la seva causa: el dreta a habitar les seves pròpies terres.

Compatir el te. Escultura al•legòrica d’Al Arbi, artista de Smara. Foto: pròpia (2019).

El Global Ambassadorship Program al Sàhara Occidental té com a objectiu formar a joves en matèria de guiatge turístic per tal que puguin explicar la seva causa, quelcom que mai falta a la conversa, i també la forma de vida en la que estan immersos. Així rebre turistes es converteix no només en una font d’ingressos, sinó també en una oportunitat d’aconseguir presència internacional.

Nota: el Global Ambassadorship Program està coordinat per la Shima Ahmadi i el Dr. Jaume Guia i es finança a través de diverses fonts, principalment l’Oficina de Cooperació de la Universitat de Girona. Aquest programa forma part d’un projecte de cooperació més ampli, coordinat pel Dr. Carles Serra, i que inclou, entre d’altres, la creació de museus que garanteixi la preservació de la memòria del poble aharaui.

Orthuberra at the English Wikipedia [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/)]https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/2/2a/W_Sahara_Map.png