Campus esportiu a Pennsilvània (EUA)

Narcís Villoldre 0 Comentaris

Després d’assistir a diverses xerrades del Rodamón, em vaig interessar per viatjar a l’estiu del 2016, entre curs i curs de la universitat. L’objectiu era buscar feines o pràctiques remunerades relacionades amb la meva formació (educació i esports).

A mitjans de gener/febrer vaig descobrir una empresa que controla els camps d’estiu dels Estats Units (sobretot al nord i a la costa est) i vaig decidir crear-me un perfil, que va ser interessant d’omplir, ja que em demanaven dades que em van obligar a reflexionar sobre diferents temes com els llocs on havia treballat prèviament, les meves habilitats, interessos… i el següent pas, va ser penjar un vídeo sobre mi i les meves preferències dels camps. Llavors vaig haver de pagar 100 euros per a tenir accés a la borsa de treball i vaig haver de fer una entrevista amb una de les seus de la companyia (a mi em va tocar anar a Figueres).

La varietat de camps d’estiu és molt àmplia. Hi ha camps de caire i mentalitat religiosa (jueva o cristiana sobretot), camps més naturalistes i camps amb grans complexes esportius i moltes infraestructures. La majoria de llocs demanen habilitats esportives, experiència amb nens i nenes i tota mena d’habilitats.

Seguidament, la secció més llarga i densa és la de buscar un camp que s’interessi per tu. El ‘placement’ consisteix en esperar notícies d’algun camp que s’interessi pel teu perfil i et doni un dia i hora per entrevistar-te (normalment per Skype o pot ser que sigui per telèfon), i passats un parell de dies et diuen si segueixes dins del seu procés de selecció o si han decidit no comptar amb tu. En el meu cas vaig arribar a fer fins a 8 entrevistes amb diferents camps, la qual cosa em va permetre conèixer diferents llocs i metodologies de treball i anar-me fent una idea de quin tipus de feina m’oferirien, però al mateix temps, va ser bastant dur, ja que anaven passant els dies i fins a finals de maig no em van confirmar cap plaça. Un cop aconsegueixes la feina el següent pas és l’assegurança mèdica i el visat. A USA el visat és un tràmit molt llarg i feixuc que fins i tot t’obliga a desplaçar-te fins a Madrid per complir tots els tràmits. Vaig demanar hora a l’ambaixada i em van citar per la mateixa setmana.

Aquí ja no hi havia marxa enrere. El camp que em va seleccionar em va comprar un vol d’anada (tot cobert per l’empresa) i a principis de juny vaig arribar al meu destí. Durant els primers 15 dies vaig tenir temps de conèixer el protocol del camp: vestimenta, normativa, període de treball, sou i feines que realitzaria… Són molt estrictes amb les normatives i la roba. En el meu cas vaig haver d’anar vermell o gris durant tot el temps que vaig ser en el camp i vaig presenciar com feien fora a més de deu monitors. En general aquests camps busquen personal estranger, però no tenen cap mirament en acomiadar a la gent que no compleixi al màxim tot el que demanen.

Entre la roba i el material que pots necessitar, a més de les taxes i altres pagaments per la gestió del perfil, assegurança, etc. t’acabes gastant uns 600 euros abans de marxar. Tenint en compte que és experiència i que no tindràs cap despesa a més de cobrar prop de 800 dòlars, és un preu que val la pena pagar. El 10 de juny ja ho tenia tot lligat: vaig tenir el temps just per acabar els exàmens de la universitat (vaig marxar sense saber les notes), fer les maletes i el 16 de juny agafava un avió de Barcelona a Nova York. Allà em va recollir l’empresa i em van portar a un hotel juntament amb altres treballadors que també acabaven d’arribar. I el dia següent, a primera hora, ens van repartir en autobusos (segons el nostre destí) i al cap d’un parell d’hores ja vaig arribar a Pennsivània, al camp on passaria els dos mesos següents.

Es fa difícil adaptar-se per diferents raons: jo tenia el nivell mínim d’anglès (un quart de l’EOI), i tot i compartir camp amb molts estrangers, la majoria són nadius de parla anglesa. La primera setmana tan sols es destinava a formació i activitats pel personal (nois i noies). I al cap de 5 o 6 dies, ens varen assignar una cabanya (bunk) i vam fer el primer contacte amb els 9/10 nois amb els que passaríem l’estiu plegats.

Al camp on jo vaig anar teníem tres nits lliures a la setmana i un dia sencer, i teníem dos o tres busos amb diferents destinacions per anar a passar el temps lliure o ens podíem quedar al camp a la sala d’estar (amb wifii, que va bé perquè és la poca estona lliure per revisar el mòbil, connectar-te a internet…). El tracte, tant de la resta de companys com dels superiors, va ser molt correcte i de seguida em van fer sentir a gust, però també és cert que s’ha de tenir molta paciència, moltes ganes de treballar i de preparar activitats esportives, i practicar al màxim per millorar ràpid l’anglès…

El camp es va acabar a mitjans d’agost, i com que el visat encara durava uns dies més, vaig decidir quedar-me i fer una mica de turisme. Vaig passar quatre dies a Nova York amb un company que vaig conèixer al mateix camp, i en acabar, vaig tornar cap a casa. La tornada també me la va cobrir l’empresa. Una altra cosa interessant és que un cop fet el contacte amb el camp, si tant tu com els organitzadors heu estat a gust és molt més fàcil repetir. Això significa: conèixer ja el lloc on vas, estalviar-te tot el procés de selecció i el sou es duplica tan sols per ser el segon any. De fet, jo ara estic mirant de tornar al mateix lloc i estem en contacte amb el camp per poder trobar una data que ens vagi bé a tots.

És una experiència enriquidora, econòmicament rentable, i molt senzilla dintre de la dificultat que representa trobar feina remunerada als Estats Units. De fet, és molt complicat el sol fet d’entrar al país.

Pel tema internet, tot i que s’havia parlat d’un roaming als Estats Units, per ara tan sols funciona si vas amb Wifii (a la majoria de llocs públics de les grans ciutats hi ha bon accés i gratuït). També es pot demanar una targeta. O segons quina companyia et poden fer ofertes en funció de la durada de l’estada, contractes… En el meu cas vaig anar amb wifii i en tens prou per comunicar-te amb familiars, descarregar mapes al Maps (versió off-line), cercar a internet, rebre, enviar i penjar fotos…

Cal sortir del país d’origen amb uns 200 dòlars en efectiu i una targeta amb diners. En primer lloc perquè al visat has de demostrar que tens diners per finançar el viatge i en segon lloc perquè tindràs despeses entre arribar fins al camp, els dies lliures i un cop acabes la feina.

El fet de viatjar a vegades fa respecte si no hi estàs acostumat, com era el meu cas. Però un cop entres a la roda, és tan enriquidor a nivell personal, que tot i que descobreixes que són processos llargs i que has de dedicar molt temps a informar-te, tens molta energia per seguir coneixent món. Aquesta experiència em va impulsar a gaudir d’un Erasmus a Polònia durant el segon semestre del curs 2017- 2018 i un voluntariat de dos mesos a Tailàndia aquest estiu.

Fins a dia d’avui, el fet de viatjar m’ha canviat la vida en molts aspectes. Les relacions que tinc amb la resta de persones i la manera d’entendre el meu cos, la importància de viure les emocions i enfrontar-te a reptes no es paga amb diners. Quan comparteixo les experiències amb la gent que m’ha vist créixer, totes les persones coincideixen –i jo també- en com he canviat en la manera de fer, la manera de vestir, la forma de qüestionar-me tot el que passa al meu voltant, de ser conscient de com n’és d’important sentir-te part d’un grup, de ser un ciutadà actiu, dels drets i deures que tens dins d’una comunitat. El fet de viatjar m’ha obert la ment a l’hora d’afrontar els problemes, com més aprens més te n’adones que no saps res, però al mateix temps et dóna energia per entendre que de la vida se n’ha de viure del camí, un camí que mai sembla que s’acabi. Et prens les coses amb més calma però amb més determinació i, per poc vulguis, sempre tornes diferent, amb moltes ganes de viure. A més, el fet de viatjar m’ha fet valorar tot el que tinc aquí, ja que en el meu cas, tornar sempre ha estat la millor part de l’aventura.