Fent un Au-Pair a Londres i esbrinant quina és la meva utopia

MARIA PLANAGUMÀ GRAU EN COMUNICACIÓ CULTURAL

Tots els viatgers s’aficionen a fer escapades. Ho podríem comparar amb la lectura d’un bon llibre; o cuinar un plat durant hores; o fer un esport que et fa perdre completament la noció del temps… No seria pretensiós associar-ho a la droga, et sents profundament bé i mai en tens prou. Jo sóc viatgera, viatgera sense temor, la qual cosa m’ha portat a prendre rutes molt intenses i gratificants, amb les quals la meva perspectiva sobre l’existència humana, en tots els sentits que comporta, han anat variat i consolidant-se. Allunyar-se de la teva zona de confort fa que adquireixis facetes que fins aleshores només el teu inconscient coneixia.Viatjar sol és com tornar a néixer.

Amb el George, el nen a qui cuidava.

La meva primera aventura solitària i duradora, va ser una estada com a au-pair a Londres. En aquesta odissea m’acompanyaven dos maletes d’allò més voluminoses i res més. Una nena, o ja dona, sortida d’Olot i anava a parar al metro infinit de Londres. He de confessar que estava extremadament nerviosa, encara que no vaig sentir temor en cap instant. Sainsbury supermarket era el punt de trobada amb la meva nova mare. El cor m’anava tan veloç que podria ser comparable a quan et fas el primer petó amb la persona que t’agrada. Realment vaig ser una afortunada, en aquest món de les au-pairs, et tires a
l’abisme, sense tenir ni idea de si seràs una criada o un membre més de la casa. En el meu cas, vaig ser completament una més a la llar anglesa, o més ben dit, a la meva llar anglesa, sempre ho serà.

El fet de trobar, millor dit buscar, amistats també és molt curiós, suposo que seria comparable al primer dia com a universitari, quan no coneixes a ningú. Però en un espai diferent, en una ciutat on tardes quatre hores mínim amb transport públic per anar d’un extrem a l’altre. Com es diu normalment i en aquesta situació més que mai: t’has de buscar la vida, ja que ningú ho farà per tu. Si hagués de fer un manual de com fer amics de nou en un lloc que no coneixes, seria: mou-te moltíssim. Encara que sempre et quedaran els grups de Facebook on trobaràs altra gent que també es veu en la mateixa situació.

Mirant el Big Ben

Allà vaig fer els vincles més bonics i més ràpids de la meva vida. Una colla de desconeguts amb menys d’un any, es tornen germans, o més que germans. Tens la necessitat de veure’ls i estar amb ells cada dia. Els estimes incondicionalment i ells a tu. No voldria pecar d’hipòcrita, he d’acceptar que vius diferents etapes durant aquest llarg període, algunes de molt bones i d’altres que et trobes fet merda”. Tot es magnifica i constantment tens els sentiments a flor de pell. Però això forma part del procés d’auto maduració i coneixença d’un mateix.

Amb els amics passant la tarda

Cada viatge és com una obra d’art, irrepetible i amb molt de significat. Només l’autora és l’única capaç d’interpretar-ho de totes les maneres possibles. Els meus viatges i en especial aquest, em semblen un seguit de somnis, somnis que he experimentat però amb els ulls oberts.