Fent pràctiques amb el programa TLN Mobilicat a Maribor (Eslovènia)

ANIOL VILAREGUT GRAU EN ENGINYERIA MECÀNICA

Avui fa un mes que vaig tornar de Maribor (Eslovènia) degut al coronavirus. Em costa mirar enrere i pensar que ara mateix podria està allà, en una altra situació. Però quan ho faig i penso tant en la fase preparatòria com en l’estada, m’omplo de bones vibracions.

Tot va començar en una tutoria amb la gent de l’Espai Jove de Girona buscant la millor manera per marxar un temps a l’estranger. Sembla impossible poder realitzar un programa tan guapo com el TLN, pensava. No existia millor oportunitat! I unes setmanes més tard, allà estava, relacionant-me amb gent nova, obrint les portes de l’aprenentatge, també m’acompanyaven les meves pors i inseguretats, les quals el programa m’ajudaria a afrontar. Acabava de començar una batalla intensa d’emocions i sentiments.

Un cop a Maribor, l’inici no va ser tranquil i em vaig haver d’esforçar a adaptar-m’hi. A poc a poc es van anar fonent les meves inseguretats i em vaig anar acomodant a la feina. Sentia que tenien confiança amb mi i que feia feina útil. També vaig anar trobant el meu lloc a la ciutat i traspassant les meves fronteres. Però llavors, va arribar el coronavirus, que ens va fer tornar a tots cap a casa quan encara quedava la meitat de l’estada. Tenia clar que em volia quedar allà, però no vam tenir elecció. Tot es va acabar de cop, ni tant sols vam tenir temps d’acomiadar-nos. No veuria construït el projecte que estava fent, no seguiria superant barreres, ni les aventures que planejava… i la meva ment no s’ho creia, l’impacte va ser important.

Definitivament, allò em va fer veure que si volia quedar-me allà, era perquè hi estava bé. Tot i que l’estada havia de durar dos mesos més, m’emportava amb mi un gran aprenentatge tant personal com laboral, aclarint molts dubtes que tenia anteriorment, experiències úniques… i això ja no m’ho traurà ni cap virus ni ningú. Així que, valoro la meva estada i tot el programa en general, com un dels moments més emocionants de la meva vida. Tot i les circumstàncies finals, per mi ha estat la millor manera de viure per primer cop a l’estranger.