Un estiu inoblidable i molt enriquidor fent d’Au-pair a l’illa d’Arran (Escòcia)

AMOR SANTOS GRAU EN MEDICINA

Hola viatgeres i viatgers!
De segur la majoria s’heu plantejat en algun moment treballar com a Au-Pair. Bé, doncs, és una experiència que jo no em perdria per res del món!

Em dic Amor Santos Juanes Meló, i tinc 20 anys.
Sóc d’un poble de València, pero actualment estic estudiant 2n de medicina a la UdG.
I aquest estiu he estat 2 mesos a Escòcia treballant com a Au-Pair (bo, l’última setmana vaig estar de vacances per Manchester).

D’excursió per l’illa d’Arran ( Escòcia)

Bé doncs, vaig voler anar aquest estiu passat a treballar a algún hospital, residencia, algún centre d’investigació… a Regne Unit, encara que fora d’administrativa (per millorar el meu nivell d’anglés). Tot i que des del servei em van ajudar molt, estava molt complicat, ja que sols havia cursat 1r de medicina.
Llavors va canviar el pla a monitora de temps lliure a algún campament a Regne Unit. Aquest va eixir millor, ja que molts campaments es van interessar per mi (diria que degut a la meua experiència scout). No obstant alguns em demanaven que anara a fer una entrevista allí (però encara no havia acabat el curs i els exàmens estaven a punt de començar), altres van arribar a fer-me una entrevista, pero ja no vaig saber res més.

Tot i així, tenia clar que aquell estiu anava fora a treballar. Vaig trobar llavors un món de pàgines web per a ser Au-Pair, però la que millor es va adaptar al que jo buscava era “Au-Pair World” https://www.aupairworld.com/es. Em vaig posar en contacte en moltíssimes famílies, i finalment vaig trobar la meua.

Granja de la família en la que estava.

Una familia d’una xicoteta illa d’Escocia, la illa d’Arran. Pares joves i dos xiquets de 4 i 8 anys, que vivien a un granja.

Bé doncs, l’experiència com a Au-Pair no va ser la millor del món. Els xiquets estaven molt “enmarats”. No estaven res acostumbrats a tindre a cap persona, que nos fos sa mare, per casa que els digués “qué havien de fer i qué no”. Tot i així, em vaig poder fer amb ells, i la meua última setmana em deien que em tirarien de menys.
No obstant, la relació amb els pares també va ser un poc complicada ja que eren un poc desorganitzats i no sabia mai qué anava a passar al dia següent. No obstant, sempre em van tractar i cuidar molt bé.
Després d’açò pot ser et tires enrere amb el pla de ser Au-Pair. Però, si em preguntaren si hagués viscut l’experiència sabent el que sé, hagues dit que sí sense ningun dubte.

Sincerament, no crec que tinga moltes més oportunitats en la meua vida per viure en una granja a una illa perduda d’Escòcia. Vivia a una caravana juntament amb una francesa (a uns 100m de la casa de la família), tenia un any més que jo i estava allí com a voluntaria a la granja (fent les pràctiques de la carrera d’ambientals). Ens vam fer molt amigues! Estava molt bé perquè teníem el nostre propi espai. No teniem wifi, a la casa hi havia, però moltes vegades fallava, i la cobertura arreu de l’illa era pràcticament inexistent. Però no feia falta. Et permetia, pot ser, disfrutar molt més de la increïble natura que et rodejava per tots llocs. Et despertaves al matí, eixies de la caravana i veies davant teua els cerdets que s’acostaven a tú per dir-te “bon dia”.

Cerdets de la granja.

Hi havia sols una carretera que li pegava la volta a tota l’ illa, més una que l’atravessava pel mig. La qual feia uns 3 metres d’ample per a ambdós sentits. Era realment una espectacle veure com anaven els vehícles per allí. Hi havia fins i tot una línea de bus de la qual un dels conductors era de València (“el món és un mocadoret”).

Per últim i molt important, la gent que vaig conéixer allí. Hi havia una altra Au-Pair francesa, i de vegades quedavem amb els xiquets, així ens podíem veure també nosaltres i parlar. La veritat és que no hi havia molta més gent de la nostra edat a l’ illa. També una amistat que guardaré per sempre.
Tant la meua companya francesa com jo, teníem dos dies a la setmana lliures. Aprofitavem per a fer excurcions i passar nits fora de casa (càmpings, visitar la ciutat de Glasgow…), juntament amb l’altra Au-Pair.

Excursions per l’illa d’Arran.

L’última setmana que vaig estar allí, els xiquets van tornar al cole. Així que vaig aprofitar i la vaig passar a Manchester amb la filla d’una de les voluntaries de la granja (de Londres). Una altra amistat que m’enduc per sempre.
A més, els dos últims dies vaig estar sola (la meua amiga havia de tornar a casa). M’assustava un poc el fet d’estar en una ciutat com aquella sense conéixer a ningú, però em vaig fer molt amiga d’un noi alemany i una noia marroquina-catalana-francesa que dormien a la mateixa habitació que jo. Ambdós eren persones realment curioses i increïbles. Va ser un encert passar els últims dies sola.

Com ja vegueu, la part d’Au-Pair pot ser no ha estat l’experiència de la meua vida. Però d’altra banda, ha sigut un estiu inoblidable i molt enriquidor. M’ha permés conéixer una altra cultura, gent molt curiosa i a mí mateixa. Ja que quan estava a la granja tenia molt temps per mi (mai havia llegit tants llibres en tant poc temps).

Així doncs, recomane fortament a tot el món (xics i xiques) que fajen almenys una experiència AuPair durant la seua vida. De segur no s’empenedireu!

Amor