Viatge en solitari pel Sud Est Asiàtic

Eduard Roura Risco Màster en Ciències Ambientals

Em dic Eduard Roura Risco sóc un apassionat dels viatges, i tinc un màster en Ciències Ambientals. Des de ben petit he tingut clar que volia fer un viatge de llarga durada pel Sud-est Asiàtic, en acabar la carrera era el moment perfecte per fer-ho i l’oportunitat per decidir que fer després.

Durant el meu últim any de carrera vaig començar a treballar i a estalviar, el meu objectiu era acumular prou diners per viatjar sense haver de treballar obligatòriament durant el viatge. El gener de 2020 vaig comprar un bitllet d’anada per anar a Bangkok (Tailàndia) amb la intensió de viatjar fins que s’acabessin els meus estalvis. L’1 de febre amb la meva motxilla vaig agafar un avió en direcció a Tailàndia, vaig decidir viatjar amb transport públic pel nord del país, ja que volia fugir de les massificacions de la temporada alta. L’objectiu era viatjar en tren i bus parant sobretot a ciutats amb menys turisme i ho vaig fer durant un mes. Quan vaig tenir el visat a punt de caducar vaig travessar la frontera amb Laos i vaig agafar una barca durant dos dies pel Mekong per arribar a Luang Prabang, una de les ciutats més boniques de Laos. En aquest punt del meu viatge la COVID-19 ja sonava més fort i el meu pròxim destí que era Vietnam, va tancar molts espais i ja no era bona idea viatjar-hi. Amb aquest canvi de situació volia quedar-me un temps llarg en algun país, pensant que la situació es solucionaria en pocs mesos. Uns amics Barcelonins que vaig fer a Laos estaven a Siem Reap (Cambodja) i vaig decidir anar-hi per estar uns dies junts. Al cap d’uns dies a Cambodja la situació estava ja molt complicada i tristament vaig decidir tornar a casa. Vaig comprar un bitllet a Barcelona per aquella mateixa tarda i aquí va començar la meva odissea per tornar.

Vaig deixar l’hostal on estava i vaig agafar un Tuk-tuk cap a l’aeroport, el meu vol era dels pocs que sortia, ja que la meva primera escala era Bangkok, on m’havia d’esperar quasi 24 hores. L’avió que m’havia de portar a Bangkok va resultar ser un avió molt petit, pràcticament una avioneta, però vaig arribar sense problemes. De Bangkok havia de volar a Doha i d’allà a Barcelona, però quan ja portava unes quantes hores a l’aeroport em van cancel·lar el vol de Doha a Barcelona, vaig anar a informació de la meva companyia de vol i em van donar un vol per l’endemà. Per no esperar-me dos dies a l’aeroport vaig decidir dormir una nit en un hostal i tornar l’endemà a l’aeroport, en arribar a l’hostal vaig veure que havien tornat a cancel·lar el vol que tenia per l’endemà a la nit. De nou vaig anar a la companyia aèria, però aquest cop a l’oficina central al centre de Bangkok, em van donar un vol per al cap d’una setmana i em van dir que no m’asseguraven que sortís. Per tant vaig dirigir-me a l’ambaixada.

A l’ambaixada em van dir que no podien ajudar-me en res i que marxes ràpidament del continent, que arribes almenys a Europa, així que vaig dirigir-me de nou a l’aeroport. L’aeroport era un caos, la majoria de les companyies estaven tancades, no hi havia
informació, quasi tots els vols estaven cancel·lats i hi havia molta gent i moltes cues. Vaig estar tot el dia anant de companyia en companyia, fent cues, per aconseguir un vol, ja que per Internet no es podia, estava desactualitzat i els vols cancel·lats seguien

apareixent. Al final vaig aconseguir una prereserva, havia d’esperar fins a les dotze de la nit per veure si sobrava algun lloc en un vol que anava a Londres. Vaig aconseguir un lloc i vaig poder arribar a Londres, allà tampoc hi havia vols per Barcelona, Girona, ni cap lloc d’Espanya. Al final vaig haver de jugar-me-la i comprar un vol per Internet que per sort va sortir, direcció a Barcelona però fent escala a Colònia (Alemanya). Durant hores vaig estar completament sol a l’aeroport de Colònia, sense gent i tot tancat, al final el vol va sortir i érem únicament onze persones a l’avió. Tres dies després de sortir de l’hostal de Cambodja vaig arribar a Barcelona, on em van venir a recollir i vaig poder, per fi tornar a Girona.
Malgrat que no vaig poder fer el viatge que volia, no puc dir que no fos una aventura, ni que me’n em penedeixi d’haver-ho fet, l’experiència va ser increïble encara que ara toqui quedar-se a casa i no viatjar, ja tinc al cap el pròxim viatge.

ESTUDIS: