Viatge en solitari pel Sud Est Asiàtic

Eduard Roura Risco Màster en Ciències Ambientals

Em dic Eduard Roura Risco sóc un apassionat dels viatges, des de ben petit he tingut clar que volia fer un viatge de llarga durada pel Sud-est Asiàtic, en acabar la carrera era el moment perfecte per fer-ho i l’oportunitat per decidir que fer després.

Durant el meu últim any de carrera vaig començar a treballar i a estalviar, el meu objectiu era acumular prou diners per viatjar sense haver de treballar obligatòriament durant el viatge. El gener de 2020 vaig comprar un bitllet d’anada per anar a Bangkok (Tailàndia) amb la intensió de viatjar fins que s’acabessin els meus estalvis. L’1 de febre amb la meva motxilla vaig agafar un avió en direcció a Tailàndia, vaig decidir viatjar amb transport públic pel nord del país, ja que volia fugir de les massificacions de la temporada alta. L’objectiu era viatjar en tren i bus parant sobretot a ciutats amb menys turisme i ho vaig fer durant un mes. Quan vaig tenir el visat a punt de caducar vaig travessar la frontera amb Laos i vaig agafar una barca durant dos dies pel Mekong per arribar a Luang Prabang, una de les ciutats més boniques de Laos. En aquest punt del meu viatge la COVID-19 ja sonava més fort i el meu pròxim destí que era Vietnam, va tancar molts espais i ja no era bona idea viatjar-hi. Amb aquest canvi de situació volia quedar-me un temps llarg en algun país, pensant que la situació es solucionaria en pocs mesos. Uns amics Barcelonins que vaig fer a Laos estaven a Siem Reap (Cambodja) i vaig decidir anar-hi per estar uns dies junts. Al cap d’uns dies a Cambodja la situació estava ja molt complicada i tristament vaig decidir tornar a casa. Vaig comprar un bitllet a Barcelona per aquella mateixa tarda i aquí va començar la meva odissea per tornar.

Vaig deixar l’hostal on estava i vaig agafar un Tuk-tuk cap a l’aeroport, el meu vol era dels pocs que sortia, ja que la meva primera escala era Bangkok, on m’havia d’esperar quasi 24 hores. L’avió que m’havia de portar a Bangkok va resultar ser un avió molt petit, pràcticament una avioneta, però vaig arribar sense problemes. De Bangkok havia de volar a Doha i d’allà a Barcelona, però quan ja portava unes quantes hores a l’aeroport em van cancel·lar el vol de Doha a Barcelona, vaig anar a informació de la meva companyia de vol i em van donar un vol per l’endemà. Per no esperar-me dos dies a l’aeroport vaig decidir dormir una nit en un hostal i tornar l’endemà a l’aeroport, en arribar a l’hostal vaig veure que havien tornat a cancel·lar el vol que tenia per l’endemà a la nit. De nou vaig anar a la companyia aèria, però aquest cop a l’oficina central al centre de Bangkok, em van donar un vol per al cap d’una setmana i em van dir que no m’asseguraven que sortís. Per tant vaig dirigir-me a l’ambaixada.

A l’ambaixada em van dir que no podien ajudar-me en res i que marxes ràpidament del continent, que arribes almenys a Europa, així que vaig dirigir-me de nou a l’aeroport. L’aeroport era un caos, la majoria de les companyies estaven tancades, no hi havia
informació, quasi tots els vols estaven cancel·lats i hi havia molta gent i moltes cues. Vaig estar tot el dia anant de companyia en companyia, fent cues, per aconseguir un vol, ja que per Internet no es podia, estava desactualitzat i els vols cancel·lats seguien

apareixent. Al final vaig aconseguir una prereserva, havia d’esperar fins a les dotze de la nit per veure si sobrava algun lloc en un vol que anava a Londres. Vaig aconseguir un lloc i vaig poder arribar a Londres, allà tampoc hi havia vols per Barcelona, Girona, ni cap lloc d’Espanya. Al final vaig haver de jugar-me-la i comprar un vol per Internet que per sort va sortir, direcció a Barcelona però fent escala a Colònia (Alemanya). Durant hores vaig estar completament sol a l’aeroport de Colònia, sense gent i tot tancat, al final el vol va sortir i érem únicament onze persones a l’avió. Tres dies després de sortir de l’hostal de Cambodja vaig arribar a Barcelona, on em van venir a recollir i vaig poder, per fi tornar a Girona.
Malgrat que no vaig poder fer el viatge que volia, no puc dir que no fos una aventura, ni que me’n em penedeixi d’haver-ho fet, l’experiència va ser increïble encara que ara toqui quedar-se a casa i no viatjar, ja tinc al cap el pròxim viatge.