Viatjant per l’Àsia amb el regust del te Chai

Estefania Lozano 0 Comentaris

Després d’uns quants mesos somiant i imaginant-me com seria si comencés un gran viatge, vaig decidir deixar la feina i comunicar-li a la meva família que m’havia comprat un bitllet per anar a Tailàndia i que realment, no sabia quan tornaria. Va ser una decisió que vaig prendre perquè necessitava desconnectar del meu entorn, trobar una nova forma per trencar les meves pors, viure noves experiències, conèixer a gent amb les mateixes inquietuds que les meves, veure món, aprendre d’altres cultures, trobar respostes als meus dubtes…i això només m’ho podia oferir un viatge a un lloc molt llunyà.

No vaig buscar molta informació, només vaig comprar el bitllet d’avió d’anada a Tailàndia, crec que el millor és no tenir expectatives ni objectius concrets perquè així et pots sorprendre molt positivament del que t’ofereix la vida. Vaig arribar a finals d’Octubre del 2014 a Bangkok, i a partir d’aquí va començar una experiència que mai oblidaré. Vaig estar per Tailàndia un mes, en què vaig aprofitar per fer un curs de massatge Tailandès, on vaig conèixer la que jo anomeno “germana d’ànima”, la Pilar, i que a partir de llavors ens vam fer inseparables.

Vam decidir viatjar per Laos, on recordo gratament uns dies en què vam estar navegant pel Mekong, totalment desconnectades de tot, llegint, i observant com el riu fluïa, i nosaltres amb ell.

També puc recordar l’olor del te Chai de la Índia, l’olor a vaca dels carrers, el soroll interminable i que a l’hora et donava una sensació que tot en el seu caos estava en perfecta harmonia. Recordo els carrers i la gent de Varanasi, Calcuta, Goa…i el retir de meditació Vipassana que vam fer durant 10 dies, que ens van permetre una connexió interna molt profunda.

També recordo una nit que estàvem amb la meva amiga Pilar en un autobús que havíem agafat i que no sabia exactament on anàvem, vam arribar a un poble i una dona amb un nadó ens va dir que la seguíssim; ens va convidar a sopar i a dormir a casa seva – que era realment molt humil- i ens va cuidar com si fóssim de la família. Ens va explicar que en aquell poble no trobaríem hostals perquè no era un lloc turístic i que havia sentit que ens havia de cuidar. Per a mi va ser una experiència màgica, poder tenir l’oportunitat de sentir-me com si estigués en família amb gent que acabava de conèixer.

També vaig estar uns dies per Beijing, ja que havia rebut una beca de l’Institut Confuci, i vaig tenir la sort de passar el Nadal i el cap d’any allà; aprenent la llengua i cultura xinesa durant un parell de setmanes. I finalment, sempre recordaré Nepal, la seva gent, les seves muntanyes, el seu caliu, vaig sentir-me salvatge i poderosa quan vaig fer l’excursió per les muntanyes del pre-Himalaya.

Així doncs, per a mi el viatge és una forma de poder desconnectar del meu entorn habitual que em permet autodescobrir-me en un nou paradigma, en un nou espai, amb gent nova…i és en aquest punt on descobreixo que puc ser com vulgui i que realment els límits i les pors en la seva majoria són il·lusions mentals. Per a mi és una forma d’apoderament, d’aprenentatge, de compartir, d’obrir nous mons interns i externs i reconnectar amb el meu propòsit.

Actualment estic molt centrada en la meva formació de facilitadora de grups, i en eines de gestió emocional grupal; com també en la carrera de psicologia que vaig començar fa un parell d’anys (sempre l’havia volgut fer). Així que avui em trobo obrint nous horitzons i somiant en tenir un projecte propi en el futur.